BADALLS DE MANDRA

 I ESTIRAMENTS

 

La mandra (cap a 1898-1901, MNAC/MAM, Barcelona, Catalunya), del pintor català Ramon Casas Carbó (1866-1932)


DIÀLEG ENTRE PRAXÀGORA I BLÈPIR, EL SEU MARIT

Praxàgora: Vull que tots els béns siguin comuns, i que tothom hi tingui una part igual i en visqui; que no sigui aquest ric i aquell pobre; que un no conreï un immens camp i un altre no tingui on sepultar el seu cadàver; que no hi hagi qui porti cent esclaus i qui manqui de tot servei; en una paraula, estableixo una vida comuna i igual per a tothom.

Blèpir: Com ha de ser comuna?

Praxàgora: Faré primer comuns els camps, els diners i les altres propietats, i després, amb tot aquest patrimoni de béns, us alimentarem, administrant-los econòmicament i acuradament.

Blèpir: I el que no té terres, sinó diners en bons dàrics i altres riqueses que no es veuen?

Praxàgora: Les aportarà al patrimoni comú i, si no, serà reu de perjuri.

Elèpir: Com que per aquest mitjà les ha guanyat.

Praxàgora: Però que no li serviran absolutament de res.

Blèpir: Per què?

Praxàgora : Perquè la pobresa no obligarà a treballar ningú. Tot serà de tothom: pans, peixos, pastissos, túniques, vins, corones, cigrons. Quin profit obtindria, per tant, de no aportar a la comunitat els seus béns? Digues-nos la teva opinió sobre això.

Blèpir: Els que gaudeixen de totes aquestes coses no són els lladres més grans?

Praxàgora: Abans sí, amic meu, sota l'antic règim. Però ara que tot serà comú, quin profit hi podrà haver en no portar la seva part?

Blèpir: Si algú veu una noia bonica i li ve de voler gaudir dels seus encants, amb els béns reservats podrà fer-li un obsequi, i d'aquesta manera obtenir el seu amor, sense deixar de percebre la seva part dels béns comuns.

Praxàgora : És que aquests favors podrà obtenir-los gratuïtament. Perquè jo faré que les dones siguin també comunes i donin fills a qui els vulgui.

Blèpir: Però no veus que tots es dirigiran a les més boniques?

Praxàgora: Les més lletges i imperfectes estaran al costat de les més boniques, i aquell que sol·liciti una d'aquestes haurà de consumir abans un torn amb les primeres.

Blèpir: Quant a vosaltres, està molt ben entès, ja que heu pres totes les precaucions perquè cap no manqui de galant. Però, i els homes? Què farem? Doncs les dones rebutjaran els lletjos i es lliuraran als bonics.

Praxàgora: Els homes lletjos sotjaran els bonics en sortir dels banquets i als llocs públics; i no es permetrà tampoc a les dones de cohabitar amb els bons mossos sense haver cedit abans a les instàncies dels deformes i petitets.

Blèpir: De sort que ara el nas de Lisícrates farà la competència als joves més gallards.

Praxàgora : Això és, per Apol·lo! Aquesta decisió és eminentment popular. Mira quina mortificació per a aquests vanitosos que porten els dits carregats d'anells, quan un vell, amb gruixuts sabatots, li digui: "Amic meu, pas al més ancià. Espera que jo hagi conclòs i resigna't a ser plat de segona taula!".

Blèpir: Però si vivim d'aquesta manera, com podrà cadascú de reconèixer els seus fills?

Praxàgora: I quina necessitat n’hi ha? Els joves creuran que són els seus pares totes les persones de més edat.

Blèpir: Però llavors, amb el pretext d'ignorar-ho, no faltaran el respecte a qualsevol vell, quan ara ho fan sabent del cert que són els seus pares?

Praxàgora : Els presents no ho permetran. Abans a ningú no importava que apallissessin els pares aliens; però ara tot el món, quan senti que ha estat maltractat un ancià, el defensarà en el dubte de si serà el seu propi pare.

Blèpir : En això no vas descaminada, ja que t'asseguro que si Leucòlofas se m'apropés cridant-me papa, li faria passar una mala estona.

Praxàgora: Pitjor estona passaries tu...

Blèpir: Com?

Praxàgora : Si Arístil et fes un petó dient-te el seu pare.

Blèpir : Pobre d'ell si s'atrevís.

Praxàgora: Però tu faries olor a menta. A més, com ha nascut abans del decret, no has de témer els seus petons.

Blèpir: No podria aguantar-lo. Però qui conrearà la terra?

Praxàgora : Els esclaus. Tu no tindràs més tasca que acudir net i perfumat al banquet quan assoleixi deu peus l'ombra del quadrant solar.

Blèpir : Qui ens proporcionaria els vestits ? Voldria saber-ho.

Praxàgora: Useu de moment els que teniu; després ja us en farem d'altres.

Blèpir : Una sola pregunta: si els magistrats condemnen algú a una multa, d'on prendrà els diners per pagar-la? No és just que sigui del tresor comú.

Praxàgora : No hi haurà ja processos.

Blèpir: Quant els pesarà a molts!

Praxàgora: Així ho he decidit. A més, amic meu, per què havia d'haver-n'hi?

Blèpir : Per mil coses. En primer lloc, pel cas de negar-se un deute.

Praxàgora : Sent tots els béns comuns, d'on havia de treure els diners el prestador? Seria un lladre palès.

Blèpir: Molt bé! A una altra cosa. Els que després de ben beguts maltracten els transeünts, amb què pagaran la indemnització corresponent? Això sí que no ho resols.

Praxàgora : Amb el seu menjar ordinari. Amb aquest càstig d'estómac no tornaran a excedir-se amb facilitat.

Blèpir: No hi haurà ja lladres?

Praxàgora: Qui ha de robar sent comuns els béns?

Blèpir: No desposseiran de nit els vianants?

Praxàgora : No, certament. El mateix si dorms a casa teva que si dorms a fora, com succeïa abans, tothom tindrà amb què viure. Si algú vol desposseir dels seus vestits un altre, aquest els hi cedirà de bon grat. Per què oposar-s’hi? Ja sap que n'ha de rebre de l'Estat d’altres de millors.

Blèpir: No hi haurà jocs d'atzar?

Praxàgora : Què s'ha de guanyar jugant?

Blèpir: Quin gènere de vida establiràs?

Praxàgora: Un comunisme perfecte. Atenes serà com una sola casa, en la qual tot pertanyerà a tothom, fins al punt que es podrà passar lliurement d'una habitació a una altra.

Blèpir: On es donaran els menjars?

Praxàgora : Tots els porxos i tribunals es convertiran en menjadors.

Blèpir: I la tribuna, per què servirà?

Praxàgora: Per col·locar les crateres i els càntirs d'aigua. Un cor de nens hi celebrarà la glòria dels valents i l'oprobi dels covards. Així, si n’hi ha algun d'aquests, es retirarà de la taula avergonyit.

Blèpir: Bona idea, per Apol·lo! I on col·locaràs les urnes dels sorteigs?

Praxàgora: Les posaré a la plaça pública, al costat de l'estàtua d'Harmodi. N’aniré traient els noms dels ciutadans, fins que tots se'n vagin contents, sabent a quina lletra els ha tocat anar a menjar.

L’assemblea de les dones o Les ecclesiazuses (392 ane)
Aristòfanes (450-388 ane)


ORIENTACIONS PER A UN ESTUDI MÈDICO-FILOSÒFIC SOBRE LA MANDRA

    Mandra, faul en alemany; pigrizia en italià; paresse en francès; laziness en anglès; significa un estat passiu, amb condormiment o sense, durant el qual l’home nota una manifesta impulsió al badall, a l’estirament i al jeure.
    La mandra no ha estat importada; es cria arreu, i a Espanya més que enlloc. No és d’origen microbià, per ara; més tard, qui ho sap; sempre hi ha un microbi inesperat a la disposició d’un savi. Sense una predisposició latent, la mandra no s’encomana. El sol a l’hivern i l’ombra a l’estiu poden ésser causes ocasionals de la mandra. Les digestions que segueixen els àpats suculents solen produir una pseudo-mandra. La medicació preservativa de la mandra està per fer. Hi ha qui suposa que un trot sostingut entremig d’un bosc de gatoses, duent poca roba, o millor, sense, seria de resultats segurs. Les secrecions del mandrós no presenten res d’anormal. Els signes físics són nuls. Un poc d’estrabisme i un mig enterboliment de la pupil·la, i això és tot.
    L’absència de símptomes alarmants i de manifestacions tèrmiques, ja que en la mandra, en comptes d’augment de temperatura, més aviat hi ha fredor, han fet suposar si estarien equivocats aquells que la consideraven com una malura. Per nosaltres, no solament no és una malura, sinó que la tenim com una delícia. Encara que tendeixi a immobilitzar el cos, és en absolut inconfusible amb el reuma. Cert que esdevé crònica, però no mata si no hi intervé la fam. Manquem d’experiències clíniques en què s’hagi presentat una complicació tan deplorable. Generalment la mandra cessa quan la fam apunta. Per això ens obstinem a declarar la mandra saludable. I no tindríem pas gens d’escrúpol a recomanar-la a certs individus l’activitat dels quals és una veritable plaga nacional. Jo no al·ludeixo pas a les joventuts conservadores, ni als poetes massa noucentistes, ni als erudits que gallegen d’ésser-ne, però no serà sobrer que sàpiguen les nostres teories sobre això.
    El veritable estudi de la mandra s’ha d’intentar en el camp filosòfic. Des d’aquest punt de vista, la mandra, com tot, pot ésser considerada com la major de les calamitats o com la més dolça de les virtuts.
    El que està fora de tota discussió és que l’home fou, en un principi, creat per mandrejar. El Paradís terrenal, que en res no s’assemblava a una fàbrica, era un lloc on Adam i Eva mandrejaven eternament. Déu, el pare, ho havia decretat així. El treball nasqué del pecat. Les fatídiques paraules que convertiren la vida en suor, les digué l’Etern, és veritat, però el dimoni les dictava des de l’ombra.
    La tendència de l’home a tornar a l’estat de gràcia, o sia a l’estat de vaga perdurable, és just i lògic. És com un que s’enyora i torna enrera per desenyorar-se. És cercar, tal volta equivocadament, la divinitat. Potser és una temerària irreverència la del mandrós, però ell no en té pas la culpa, que el diumenge no duri tota la setmana. Diguem de passada que el diumenge sembla com si fos instituït a manera de compensació. L’Etern, passat el primer acalorament de veure’s desobeït per Adam i Eva, degué considerar que n’havia fet massa. Es posà sobre si i fou pietós. Clar que no podia pas dir: "El setè, mandrejaràs", però digué: "El dedicaràs al repòs i a alabar-me a mi", i això, per a molta gent, ha vingut a ésser el mateix. El resar, llevat del dormir, és la cosa més assequible als mandrosos, i, per alguns, resar i dormir vénen a resultar equivalents. I heus aquí com la mandra, amenitzada amb el rés i els bons costums, és el mitjà perfecte per a guanyar el cel. El cel alhora és un lloc de mandra. Després d’això se’ns acudeix una deducció lògica: tot allò que tendeixi a aixecar l’esperit, a sublimitzar-lo, a dirigir-lo, devers la divina gràcia, ha d’ésser realitzat en un ambient de mandra, celestial podríem dir-ne. Els cors de les catedrals, els convents, amb aquella quietud i placidesa, donen la pau a l’esperit i enerven el cos, que és allò que constitueix el caràcter distintiu de la mandra sublimitzada. Les oficines de l’Estat són un detestable intent de mandra laica, retribuïda i reglamentada, però en absolut orfe de tota idealització.
    Els materialistes i descreguts es contradiuen quan mandregen. La matèria és sempre activitat. Quan dormiu o feu migdiada, la sang, el cor i els òrgans de nutrició fan el seu fet. La mandra en la matèria és la mort. La mandra en l’esperit és delectació. Com més quantitat d’esperit té un home, més sent la necessitat de mandrejar. Els artistes, els refinats, aquells que, de la vida en fan una espiritualitat, són mandres per essència.
    La paraula "inspirar-se" no significa pas cosa distinta de mandrejar fecundament. La mandra de l’home, en aquest cas, és tan digna de respecte com la gestació de la dona. No destorbeu el mandra amb excuses nècies de dignitat humana, ni amb altres arguments capciosos, perquè tal vegada destruïu una obra genial. El qui sua no crea. Si, un manobre, se’l deixés mandrejar, podria esdevenir un creador en lloc d’ésser una màquina. La desaparició dels burots, tard o d’hora, durà fatals resultats. El burot era un contemplatiu i un observador que estava en camí de novel·lista o de místic. Ja ho sentirem dir.
    Ara bé: ¿per què ha estat tan combatuda la mandra? Jo crec que existeix un malentès. Primerament, la mandra, a molts, els ha perjudicats notablement. ¿És culpa d’ells o de la mala organització social? No és en aquest lloc on cal discutir això, però valdria la pena d’esbrinar-ho. Després, molts mandres ho han estat amb escàndol. El badall, l’estirament i les poses, si no deshonestes, d’una manifesta baixesa, han desennoblit la mandra. La mandra s’ha de suportar amb dignitat. Una mandra no és pas un vulgar gandul. El gandul és l’home que no té feina i no en vol. El mandra en té, de feina, i no la fa, i si la fa, triga a fer-la. És feina rumiada, la del mandra, feina massissa.
    En vista del que hem dit, cal preguntar encara: "Fomentarem la mandra? Fomentar-la... tal vegada no; respectar-la, sempre. El qui es dóna al treball ja sap el que es fa. L’harmonia social consisteix a no destorbar ningú. Estem en camí de suprimir els predicadors i els apòstols.
    De la utilitat de la mandra, no cal parlar-ne. És la poesia de la vida. L’enamorat mandreja per pensar en l’enamorada; el pecador, per repenedir-se del pecat; el filòsof, per filosofar millor; el creient, per alabar Déu; el místic, per arribar a visionari, i així trobaríem que els actes més dignes i més enlairats de l’home requereixen mandra.
    Sols en casos excepcionals la mandra és reprovable. Són pocs aquests casos, però desgraciadament es poden esdevenir. En cas de foc, de lladres, de llamps i pedregada, quan es tracta de pagar la contribució al govern, de presentar un compte, i alguns d’altres que quasi sempre es resolen en perjudici de tercer.
    La psicologia del mandra es podria resumir en poques paraules. L’ànima del mandra és dolçament selecta: estima, sobre tota cosa, la pau i el somni. Qui ha fet avui farà demà. Reposem, que, del repòs, en ve el treball.
Deixo a la consideració d’altri la transcendentalitat d’aqueixa qüestió, sobre la qual es podrien escriure voluminosos llibres. No crec pas haver perdut el temps.

La lloca de la vídua i altres contes (1915)
Prudenci Bertrana ( 1867-1941)


No s’ha escrit encara la Història Universal de la Mandra, i no s’ha fet només per mandra, perquè els principals teòrics de la mandra han resultat ser persones extraordinàriament mandroses.
    La Història d’Occident és la història del fracàs de la mandra. La mandra, com a valor ètic, com a norma de conducta o com a principi organitzatiu de la societat, ha fracassat per culpa de l'idealisme, per culpa de la convicció platònica en les idees, en què les coses es poden millorar substancialment. La història l’han escrita optimistes crònics, per això fa la sensació que avança. Al costat dels idealistes, hi ha els estoics, els escèptics, els cínics, que apliquen al món allò que diuen les mares: "Es mira però no es toca."
    Què és la mandra?
    Es pot definir la mandra com la religió de la natura.
    Fixem-nos en els animals. Què fan per ser feliços? Alimentar-se? Reproduir-se? Sí, però això els ocupa poc temps comparat amb el temps lliure que els queda. I què fan en el temps d’oci? Res. Absolutament res. Aquesta és una lliçó ecològica que sovint obliden els ecologistes. Us penseu que a una foca li importa gaire que desapareguin les foques?
    Des de l’antiguitat, els defensors de la mandra van descobrir que el sistema polític perfecte era la monarquia. La monarquia és un sistema de govern que instaura la mandra. El monarca és el mandrós per excel·lència, aquell a qui tot l’hi fan. A partir del Renaixement, la societat burgesa comença a destruir el model aristocràtic i a imposar una societat basada en l’activitat comercial, especulativa, explotadora.
    Al segle XIX, l’obrerisme torna a recuperar la mandra, aquest cop com a forma de lluita. La vaga és no fer res, no treballar. Amb les vagues, la mandra es converteix en el boicot més eficaç al capitalisme. I mentre els obrers fan vagues, què fan els intel·lectuals? Els intel·lectuals es dediquen a la bohèmia, que és una altra manera de no fer res i, per tant, de desafiar el poder.
    Avui, encara que sembli una contradicció, una de les indústries més poderoses és la indústria de la mandra, és a dir, la indústria de l’espectacle, feta principalment als Estats Units.

La indústria de l’espectacle no ven altra cosa que mandra. Quan un espectador paga set-centes cinquanta pessetes per anar al cinema, està comprant una hora i mitja de no fer absolutament res. El problema és que, per no fer res, més de set-centes és un preu elevat. Qualsevol àvia sap estar-se tota la tarda sense fer res completament de franc.
    Europa és deficitària en mandra i, quan mirem al futur, queda clar que estem condemnats a importar-la. Però, d'on i a quin preu?
    Una proposta és importar-la d’allà on és més barata, del Tercer Món. A Catalunya arriben persones de l’Àfrica que només es fan servir com a mà d’obra barata. És un error. Aquesta gent prové de cultures tradicionalment més mandroses que l’occidental i el seu ensenyament ajudaria a viure sense guanyar diners, sense gastar-los, sense economia.

...I tot opinant de la mandra  (El temps)
Francesc Orteu i Guiu (1963)


Declaración de la Fundación de Alergia al Trabajo Regional Argentina

El dos de mayo de 1896, los mineros de carbón de la ciudad de Dantzig (hoy Gdansk), Polonia, se hallaban en huelga de brazos caídos. Mientras la mayoría de los trabajadores europeos paraban por la jornada laboral de ocho horas, estos mineros, en reclamo por una reducción de la jornada a cinco horas, marcharon a ocupar sus puestos el 1º de Mayo, decididos a mantenerse ociosos por tiempo indeterminado. Aunque la ocupación fue pacífica, cercaron con explosivos la boca de la mina para que las fuerzas policiales y militares no pudieran ingresar. En respuesta, las tropas del ejército atacaron a cañonazos la mina, cuya entrada se derrumbó, provocando la muerte de 67 mineros por asfixia.

Ese mismo año, Paul Lafargue, yerno de Marx y autor del panfleto El derecho a la pereza, propuso al parlamento francés que a partir de ese momento aquel día fuese declarado feriado oficial. Aunque el proyecto no prosperó, un grupo de disidentes de la Primera Internacional de Trabajadores lo mencionó nuevamente durante el intento fallido de formación de una Internacional Ociosa (International Idle of the World, I.I.W.), en la ciudad de Bordeaux en el año 1898. Esta reunión, donde se produjo un documento llamado Prolegómenos a una sociedad del ocio, propuso, entre otras cosas, una consigna diametralmente opuesta a los discursos de todas las organizaciones de trabajadores de aquel entonces: "A cada uno según su necesidad, de cada uno según su voluntad". Y por moción del delegado polaco Ren Kowalsky, exlider sindical y sobreviviente de la masacre de Dantzig, se llamó a que el 2 de Mayo fuese declarado Día Internacional del Ocio, con status de feriado en todos los países civilizados.

La Fundación de Alergia al Trabajo (FAT), una organización sin fines de lucro con sede internacional en Lisboa desde 1992, y que desde marzo del presente año cuenta con su filial en Argentina, tiene entre sus metas promover una campaña contra la adicción al trabajo, un flagelo que causa cada vez más estragos entre nuestros jóvenes. La Fundación ve con preocupación el crecimiento de esta adicción que disgrega a la familia, separa a padres e hijos, es causa de divorcios, erosiona sólidos valores espirituales (como la fiaca, el otium, la molicie, el dolce far niente, la pereza, la abulia) y causa numerosas patologías psico-somáticas (estrés, enfermedades cardiovasculares, cáncer, hartazgo, etc.) así como los más comunes accidentes laborales y enormes desequilibrios sociales y ecológicos. Por ello, ha decidido asistir a las personas que, sobredosificadas por el trabajo, a veces terminan desarrollando alergias que se manifiestan en diversas formas de rechazo y aversión a las obligaciones laborales y profesionales. Algunas de esas formas, como el trabajo a desgana, el ausentismo, el hábito de ingresar fuera de horario al empleo, negarse a estudiar, o permanecer en la cama durante largas horas del día, deben ser estudiadas en cuanto a su potencial terapéutico, como antídoto para prevenir la adicción al trabajo, y rehabilitar a los adictos a la misma. Creemos que el daño mínimo que pueda provocar esta alergia -que, como casi todas las alergias, es incurable e irreversible- al individuo que la sufre, proviene sobre todo del hecho de ser discriminado en la mayoría de los espacios laborales y profesionales, especialmente en aquellos dominados por adictos confesos.

Declaración (1998)
Fundación de Alergia al Trabajo Regional Argentina


La fi de la centralitat social del treball


Existeixen diverses versions sobre el concepte de treball: unes valoratives, altres despreciatives, unes més productivistes, altres menys, unes més àmplies altres més restrictives,... Cal, per tant, en primer lloc, aclarir què s’entén per treball.

El treball (el que jo entenc per treball i el que es considera en aquest escrit) és aquella activitat que l’home realitza de forma obligada, sense poder o capacitat de decisió pròpia, dirigida a produir o obtenir (cas del petroli, carbó, peixos, etc.) béns i serveis en sentit ampli. Es tracta d’una relació social oposada a l’activitat humana autònoma. Concepció que està en concordança amb l’etimologia o sentit original de la pròpia paraula treball que prové de la paraula llatina tripalium: el jou que posaven els romans als presoners i als esclaus com instrument de tortura.

Treball i capitalisme

En la societat capitalista, la dependència servil que implica el treball es convertí, sota la forma de treball assalariat, en la relació social central, fonament del conjunt de la vida social i a la que s’han de sotmetre les altres relacions socials.

El dogma del treball entès com a destí natural de l’home, no considera, li és indiferent, quina finalitat té –fer cases, canons, botifarres, presons, escoles,...– només importa el treball per si mateix. El treball es converteix en una finalitat absoluta, en ser el portador de l’explotació del capital-diner que té per objectiu la multiplicació del diner fins l’infinit. El treball produeix les mercaderies, que es converteixen en diner, una part del qual es torna a invertir en treball, i així successivament.

El treball constitueix, per tant, la base del capital i de la propietat privada, que no es podran suprimir fins que no es suprimeixi el treball.

El pas a la societat capitalista representà la imposició generalitzada del treball assalariat. Cosa que s’aconseguí per mitjà de múltiples formes de coacció. Primer en els propis països europeus on nasqué el capitalisme: cercant els camps per privar els camperols de tot mitjà de vida, dictant lleis com la de "vagos y maleantes", que no deixaven altre opció que la fàbrica o la presó. Després, amb el colonialisme, es va estendre per tot el món. La violència que s’exercí sobre els pobladors d’extenses i riques regions d’Africa per aconseguir-ho és paradigmàtica, i de la resistència que provocà entre els seus habitants prové la fama de ganduls que se’ls imputà.

A l’actualitat el procés de domesticació de l’individu perquè accepti el treball s’inicia a l’escola o, fins i tot, abans, a la guarderia, on s’inculca l’obediència al superior jeràrquic i la competitivitat entre els que es troben al mateix nivell, amb els corresponents premis i càstigs. Fins fa pocs anys, quan una part important de la població vivia al camp, el procés continuava amb la "mili", però avui amb l’intens procés d’urbanització aquesta ha perdut interès. Procés que culmina a l’edat adulta amb la coacció exercida pel consumisme-endeutament, o per la simple supervivència, segons la capacitat econòmica de que disposa cadascú.

El moviment obrer i l’esquerra, en general, no han fet una crítica de la transformació de l’energia humana en diner mitjançant el treball, sinó que han assumit el punt de vista de la positivitat del treball: "l’orgull del treball", "el dret al treball", "el deure del treball". Han criticat la burgesia no per imposar el sotmetiment al treball, sinó per gandula.

Així, l’esquerra, majoritàriament, ha honorat el treball com l’essència de l’ésser humà, com la seva capacitat característica i com a principi oposat al capital, situant el problema en l’explotació del treball. Al meu entendre aquí s’ha produït una greu confusió entre el que és el treball i l’activitat humana autònoma com a font de creativitat i de producció de riquesa. Confusió políticament important i no sempre innocent, tal com s’ha pogut comprovar en els països mal anomenats socialistes en els que aquesta confusió va servir la burocràcia per emmascarar la seva opressió i explotació com a classe dominant.

Karl Marx, quan es va referir al treball en un sentit similar al que aquí s’ha definit, va escriure: "El treball" és, per la seva essència, una activitat no lliure, inhumana i insocial, condicionada per la propietat privada i creadora de propietat privada. L’abolició de la propietat privada no es farà realitat fins que no sigui concebuda com abolició del treball" [1].

Treball i riquesa

Actualment, cada vegada cal menys quantitat de treball per produir els béns i serveis que precisem. Això es degut als successius avanços tecnològics aplicats a la producció i en especial a la darrera revolució tecnològica, la de la microelectrònica, amb les tecnologies de la informació i la comunicació, que ha comportat que la innovació de processos –que estalvien treball– hagi superat àmpliament la innovació de productes.

Quan degut als avenços tecnològics cada vegada es necessita dedicar menys temps de la nostra vida al treball, amb el que aquest perd la importància que havia tingut, és quan, paradoxalment, ens trobem més que mai en la societat del treball, en la societat que més idolatra el treball. El treball ha passat de ser considerat una maledicció divina o una disutilitat –segons la teoria econòmica marginalista, justificadora del capitalisme– a ser considerat un bé, i a més un bé escàs i per tant molt desitjat (visca l’absurd!, visca la confusió!, visquin les cadenes!).

Aquesta paradoxa és causada per l’actuació política del capitalisme dirigida a restituir i, fins i tot, augmentar artificiosament el paper central del treball en la societat, la seva importància social, en el moment en què precisament els avenços tecnològics i productius l’hi estan fent perdre. El debilitament del paper i la importància social del treball comporta el debilitament de la propietat privada i del capital, cosa que aquest no pot permetre de cap de les maneres.

En lloc de reconèixer el fet que es precisa menys treball per satisfer les nostres necessitats i que, per tant, tots podem disminuir aquesta pesada càrrega que se’ns imposa, el que es fa és amagar aquest fet i culpabilitzar i excloure de la societat els qui no poden vendre la seva capacitat de treballar. D’aquesta manera es reconverteix l’esmentat fet en un problema subjectiu dels exclosos, llençant-los al treball submergit, precari i sobreexplotat o a la pura indigència.

En l’actual situació s’estan produint dos fenòmens de signe oposat. Per una part hi ha nombrosos mitjans, coneixements i capacitats per produir riquesa que no es mobilitzen, en considerar els amos del capital –que són els qui poden mobilitzar-los en el marc del sistema en què vivim– que no els és rendible fer-ho. I, per altra part, molts dels llocs de treball que es creen, entre els quals, a més, n’hi ha bastants que són dels millors remunerats, són treballs que no aporten res a la creació de riquesa: llocs de treball relacionats amb el màrketing; el control i la vigilància dels altres treballadors, dels consumidors, dels ciutadans, exercits en nom de la seguretat –de qui?–; l’enginyeria financera i la creació de productes financers; la denominada formació ocupacional amb l’embrolla burocràtica que l’envolta; les assessories, consultories, auditories, del no res; els fòrums, congressos, presentacions de productes per a metges, assessors, consultors, químics, amb les corresponents hostesses, àpats, diversions, hotels de cinc estrelles, etc.

Avui, per aconseguir un lloc de treball o per no perdre’l, té molt poca importància o cap la capacitat per desenvolupar la feina, ja que amb l’escreix de productivitat existent, la major o menor habilitat i interès del treballador per la feina és poc rellevant. L’important és ser submís i saber-se vendre, saber simular competència. La feina i remuneració depèn d’aquestes dues "qualitats" i qui no les té és llançat a l’infern de la precarietat i del treball negre amb remuneració ínfima. Avui, per molts la maledicció bíblica de "Menjaràs (guanyaràs el pa) amb la suor del teu front", s’ha transformat en "No menjaràs, perquè la teva suor no és necessària, es invendible".

Tot plegat porta, també, a exacerbar la lluita entre els propis treballadors per aconseguir treball, tant individualment –treballador contra treballador– com col·lectivament –fàbrica contra fàbrica, localitat contra localitat– per la creença que si el company es queda sense treball, jo tinc més probabilitats de conservar-lo, si la fàbrica del costat tanca, hi ha més possibilitats de que la meva no ho faci, etc.

El fet que es precisi poca quantitat de treball per produir la riquesa que es necessita per viure en l’abundància, el sistema ho converteix en escassetat de treball i aquest en un bé escàs i valuós. Aquesta bajanada que el propi sistema s’encarrega de convertir en "veritat", impedint poder sobreviure sense sotmetre’s al treball en les condicions que ell mateix crea i imposa, fa que avui no quedi altra alternativa que agafar el toro per les banyes encara que no se’n sàpiga. Les coses s’aprenen fent-les.

Cal "descobrir", dir clarament el que molts fa temps que intueixen, que la societat basada i centrada en el treball ha arribat al seu final, per més que el sistema intenti perllongar la seva agonia. Que vivim en una societat que sobreviu intubada, alimentant-se amb l’innecessari patiment de milers de milions de persones.

Final que constitueix per a l’home una molt bona notícia. Tenim davant nostre una esplèndida aventura, un repte excitant, el de construir un nou món que vagi més enllà de la societat en què el treball és el centre, un món en què el lloc del treball sigui ocupat per unes noves relacions socials basades en la llibertat i la cooperació.

Espai de llibertat, Núm 38, Segon trimestre de 2005
Antoni Castells Duran

[1] K. Marx, "Sobre el llibre de Friedrich List El sistema nacional d'economia política", 1845.



Música de fons: Lili Marlene (1941), per Marlene Dietrich

bgsound src:"../xauxamusiques/Lili Marlene.mp3"


Vés a l'inici!